El títol de l’exposició interpel·la al concepte de rastre des de dos vessants: per un costat, parla de l’acte de fotografiar i del vincle amb el referent. Per l’altra, apel·la a les posteriors modificacions que se’n poden fer. Al mateix temps, les imatges mentals que el títol planteja són múltiples. Parlar de “dits bruts” remet a la proximitat amb el material, a la voluntat de tocar-lo, manipular-lo, transformar-lo i fins i tot malmetre’l. La sentència també reivindica la valentia a l’hora de fer-ho: embrutir-se per generar quelcom nou, per registrar, per activar, per recordar. En definitiva, crear per no estar quiet, quelcom molt important, sobretot en el context global d’incertesa en què han estat creades aquestes peces.