L’obra de Felícia Fuster comença a desenvolupar-se des dels paràmetres d’una figuració expressionista, per passar-ne a resolucions abstractes, elaborant signes i espais genuïns.
Felícia Fuster i Viladecans va néixer el 7 de gener de 1921 al barri de la Barceloneta, on va viure d’infant. La seva família materna tenia una ferreteria que també proveïa d’efectes navals i que estava situada gairebé enfront de l’habitatge familiar.
Filla única, des de ben petita va viure envoltada de tota mena d’eines com ara serres, claus, martells, frontisses i altres de similars que constituïen la seva distracció principal; el seu món era doncs prou diferent del de les nenes de la seva edat. A la seva família tot era activitat i també, en certa mesura, creació ja que el seu pare, Ramon Fuster, era afeccionat a les ràdios de galena que ell mateix es muntava i el seu avi matern, Rafael Viladecans era afeccionat al dibuix. La petita Felícia heretà ambdues habilitats: una facilitat extraordinària tant per als treballs manuals i mecànics com per al dibuix i la pintura. Una pissarra i guixos de colors van ser la seva joguina predilecta; així com la mateixa llengua, el català que sentia als mariners i pescadors del barri o d’aquells que anaven a comprar a la botiga.
Felícia Fuster va començar el primers estudis en una escola privada per a noies situada en el carrer Jaume I, la mestra de la qual era la senyora Teresa Calvet; aquesta destapà la capacitat i l’interès per l’estudi de la petita Felícia. Ja en el curs 1932-1933, amb sols 10 anys d’edat, la nena estava matriculada en l’Institut de Cultura de la Dona, centre de referència en l’ensenyament des de la seva creació, on Felícia destacava per la brillantor d’enginy i per les qualificacions que obtenia.
A aquesta edat, ja dibuixava del natural amb tanta destresa que va cridar l’atenció de Josep Francesc Ràfols i Fontanals, el seu professor de Dibuix, que la convidà a seguir un curs que havia d’impartir a l’Escola Dalmases. Tot i que era un curs destinat a estudiants d’Arquitectura que doblaven l’edat de la nena, Felícia Fuster el va seguir sense problemes. L’experiència va fer que Josep Francesc Ràfols i Fontanals es convertís en el seu mentor vocacional i que persistís a recomanar l’ingrés de Felícia a l’Escola Massana d’Arts i Oficis, tot i les dificultats administratives derivades de l’edat de l’aspirant.
Va ser així com Felícia Fuster va compaginar els seus estudis de batxillerat a l’Institut Maragall amb els d’Art a l’Escola Massana, que feia en horari nocturn. A l’Escola Massana estudiava Pintura, Composició i Vidre gravat entre altres matèries. A més, va trobar temps per freqüentar la coneguda Acadèmia Marshall, escola de Música que Enric Granados i Frank Marshall havien fundat a Barcelona. També en aquest centre demostrà una extraordinària capacitat i una gran facilitat per tocar el piano.
Els tres anys que durà la guerra (1936-39) va viure entre Castellterçol, a la torre dels avis materns coneguda com “Casal Felícia”, i Barcelona, on va poder prosseguir els seus estudis tot i les incerteses del moment i alguns problemes de salut.
No va ser fins al mes de març de 1942, ja en ple Franquisme, que Felícia Fuster va poder acabar el batxillerat un cop realitzat l’examen d’Estat. Hi va obtenir la qualificació de notable.
Després segueix els estudis de dibuix a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i el 1947 obté el títol de professora de Dibuix. També fa el viatge de final d’estudis per Castella, amb els seus companys d’Escola; alguns van formar un grup generacional i avantguardista, anomenat Los Últimos. En formaven part: Manuel Díez, Jorge Esteve, Juan Rebled, José Santiáñez, Juan Sirvent i Felícia Fuster, i es van donar a conèixer en una exposició col•lectiva a les Galeries Syra de Barcelona, el mes de maig d’aquell mateix any. Va ser una experiència efímera, encara que en va quedar l’amistat, la curiositat, i el desig d’aprendre i d’evolucionar, així com algunes amistats, com la travada amb Manuel Díaz amb qui va mantenir una estreta amistat fins a la seva mort.
L’any 1949 Felícia Fuster participa en l’Exposición Nacional de Artes Decorativas a Madrid. Hi presenta treballs en vidre i hi obté la medalla de tercera classe. El 1950, amb 29 anys, realitza el seu primer viatge a París i, l’any següent, el 1951 decideix instal•lar-s’hi a viure. Troba feina de professora d’espanyol a l’Acadèmia Berlitz i realitza diferents treballs artístics: grava vidre i pinta mocadors de seda.
En casar-se el 1954 deixa les classes encara que continua esporàdicament fent treballs de creació artística i literària. En 1958 va participar en el Saló de l´Art Livre, i l’any següent en la Glass 1959, una exposició col•lectiva organitzada pel Corning Museum of Glass (situat a Corning, a l’estat de Nova York) a la qual va presentar un gerro, titulat Vase, que va ser adquirit pel mateix museu.
El 1960 es divorcia i es replanteja la seva situació. Entre 1961 i 1970 treballa intensament en agències de publicitat prestigioses (Agence Elvinger, Agence Young and Rubican). Hi realitza tasques d’administració i gestió, però no n’accepta de creació gràfica, perquè considera que un treball creatiu seria un entrebanc per reprendre en el futur el treball artístic. Per especialitzar-se en matèries que desconeixia i que necessitava per al nou treball va fer estudis d’Economia i l’octubre de 1970 obtingué el Diplôme d’Études Supérieures Économiques du Conservatoire National des Arts et Métiers. Progressivament, la seva situació econòmica millora, pot dividir el seu temps entre el treball remunerat i el de creació fins que el 1981 es dedica ja exclusivament a la creació artística i literària.
En 1983 fou finalista del premi de poesia Carles Riba amb l’obra Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Havia escrit des de sempre, però no va donar a conèixer els seus escrits fins que un amic de la infantesa, l’arqueòleg Miquel Tarradell, li recomanà que presentés alguns dels seus poemes al Carles Riba; tot i els dubtes, finalment Felícia Fuster s’hi va presentar.
Entre els membres del jurat figurava Maria-Mercè Marçal amb qui Felícia Fuster va establir una amistat molt sòlida, que no es va trencar fins a la mort prematura de Marçal. Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, és una obra fresca, escrita en un català riquíssim, deutor de la Barceloneta d’infantesa i de la cançó salvatiana. El lirisme i les imatges marineres són un bon transport de l’emoció i el dolor per una separació. El 1987 va obtenir el premi Vicent Andrés Estellés de Poesia (Premis Octubre celebrats a València) per l’obra I encara.
Actualment, la seva obra literària publicada és reconeguda pel món literari. És un referent entre les noves generacions de poetes i escriptors, és antologada i comentada per la crítica i estudiada en l’àmbit acadèmic.
Paral•lelament a la seva activitat literària, que fou aviat reconeguda, continuà la seva obra pictòrica, que paradoxalment encara no ha tingut el mateix reconeixement, malgrat la qualitat i originalitat innegables. Experimentà en pintura i va evolucionar cap a un estil abstracte propi que batejà com a Plurivisió; és una pintura abstracta, que té la particularitat de poder ser vista des de diferents angles gràcies a un dispositiu mecànic patentat per ella mateixa i que permet diferents aproximacions a un mateix quadre i suggereix diverses interpretacions.
Felícia Fuster ha viatjat durant tota la vida a diferents països d’Europa, Àfrica i Àsia sortint sovint dels circuits oficials i procurant veure més enllà del que s’ofereix als turistes. Dos viatges foren especialment importants per raons ben diverses: els que feu al Japó en 1986 i a la Xina en 1995. Pel Japó sentí una fascinació indubtable que es va plasmar en un gran interès per la seva poesia que li portà a estudiar-la, a traduir-la i a composar tankas i haikús. A la Xina es contaminà amb un virus maligne que gairebé la portà a la mort.
Quan Felícia Fuster viatjà a Xina era una dona madura però amb una salut i vitalitat extraordinàries: pintava i escrivia amb el mateix entusiasme que gestionava els seus béns; quan tornà, la seva vida canvià radicalment a causa del virus esmentat. Després d’estades més o menys llargues a diferents hospitals fou traslladada en 2001 a una residència, en el seu París d’adopció, on va morir el 3 de març de 2012.
Resum de l’estudi biogràfic realitzat per Maria Elvira SIlleras, Barcelona 2006
L’últim gest ple de generositat i d’aposta de futur de Felícia Fuster, va ser la creació de la Fundació que duu el seu nom. Té la seu a Barcelona i segueix el triple impuls que perseguia l’artista: ajudar persones sense possibilitats econòmiques, preferentment de la Fundació Les Orphelins Apprentis d’Auteuil de París perquè els infants i joves puguin realitzar estudis superiors; ajudar a artistes en la realització de projectes; i ajudar a nivell de doctorat o perfeccionament universitari, persones estudioses de la llengua catalana, preferentment no residents en territori espanyol, tant si són lingüistes com estudiosos o escriptors i poetes, amb la finalitat de projectar la llengua catalana a l’estranger.
